Lunes, 13 de octubre

Auditorio Citilab-Cornellà

Pl. Can Suris, s/n

Cornellà de Llobregat

Mapa: como llegar

15:00 – Bienvenida y presentación.

Gary Martin - Global Diversity Foundation

Isidor Fernàndez - Citilab-Cornellà

15:15 - Nick y Chris Lunch. Insight

Video participativo en comunidades indígenas

Los hermanos Nick y Chris Lunch formaron Insight como un proyecto de video participativo, creando una herramienta con el fin de potenciar el conocimiento de individuos y comunidades de diferentes contextos culturales. Su trabajo construye puentes de relación entre comunidades, permitiéndoles dialogar para un mayor control sobre su propio desarrollo.

http://www.insightshare.org/

16:30 - Nicolas Villaume. Conversations du Monde

Living cultural Storybases. La transmisión cultural a través de la historia oral.

La ONG Living Cultural Storybases utiliza una metodología parcipativa y nuevas tecnologías para trabajar sobre la preservación y la dinamización de la diversidad cultural de los pueblos nativos. Aquí Living Cultural Storybases presenta el caso concreto de la exposición multi-media “WILLANAKUYNINCHIS” (Nuestro dialogo), resultado de meses de trabajo de miembros de comunidades Quechua de Cuzco y Apurimac. Se compone de fotografías e historias recolectadas digitalmente por mas de 25 alumnos de diferentes colegios locales de las zonas rurales, quienes fueron capacitados como parte del plan de acción.

Una vez entrenados, los alumnos viajaron a sus comunidades acompañados por profesores locales y recolectaron historias mayoritariamente de ancianos, y tomaron fotos. Como resultado se han obtenido más de 300 historias entre cuentos, mitos, leyendas, anécdotas y canciones, cuya exhibición en las mismas zonas de recolección fue de un éxito impensable. Pero el más grande placer vino del orgullo que los mismos pobladores sintieron de si mismos y de cómo se recreó el vínculo entre la nueva y vieja generación.

http://www.nicolasvillaume.com

http://www.conversationsdumonde.org

http://www.storybases.org

17:30 - Carlos del campo. Global Diversity Fund

Comunidades virtuales para el desarrollo cultural

El internet es un medio popular utilizado por grandes y chicos para publicar sus ideas, buscar información o amigos, escuchar música y compartir vídeos. Hoy en día se utiliza también para crear comunidades virtuales de personas con intereses y sueños comunes. Estas comunidades se pueden crear con aplicaciones web de software libre como drupal.org, joomla.org o wordpress. En ellas los usuarios pueden publicar bitácoras de texto, de imágenes, de video, de audio, o/y mapas, donde cada quien publica sus historias, pero sobre todo, donde el visitante tiene la oportunidad de dejar su huella, comentando lo leído, escuchado a su vez con un texto, un video, un audio, o una liga a otra comunidad, a otra bitácora, a otra pagina. Internet es pues ahora un medio para establecer diálogos creativos sin fronteras.

http://www.globaldiversityfund.net

http://drupal.org

18:00 - Hatti Wells. Global Diverwsity Foundation

A través de los años, muchas fotografías fueron tomadas al equipo de un proyecto sobre “Documentación del conocimiento tradicional de las plantas salvajes y animación de su cultivo” en Namibia. El objetivo ha sido contar historias de un lugar de Namibia al resto del mundo a través de un diario fotográfico del proyecto, así como influir sobre los propios actores del proyecto. El proyecto trata sobre seguridad alimenticia y nutrición a través de la horticultura casera. Además de las fotografías se mostrará un pequeño vídeo de 5 minutos sobre las mismas temáticas.

http://www.globaldiversity.org.uk/regional_programmes/southern_africa.html

18:30 - Agnes Lee Agama. GDF-Southeast Asia.

Agnes Lee Agama, coordinadora de Global Diversity Foundation, sección sudeste asiático, ha colaborado con Noah Jackson, una becaria americana Fulbright, que promueve Fotografía participativa en el Borneo malayo. Ella y sus colegas de Sabah (Malasia), han traido una serie de fotos tomadas en parte por los miembros de una comunidad con la ayuda de Noah, un fotógrafo etnográfico profesional, quien también tomó muchas de las fotos. Las fotografías muestran formas de vida de una comunidad y usos de los recursos naturales en Buayan-Kionop, en una comunidad Dusun en el borde del parque Crocker Range. La comunidad quiere contar historias sobre cuán importantes son sus tierras y sus recursos para sus vidas e identidades. Cuán realístico es imaginar que los miembros de comunidades indígenas puedan obtener rápidamente las habilidades necesarias para participar en Fotografía participativa para la conservación?

http://www.globaldiversity.org.uk/regional_programmes/southeast_asia.html

19:00 - Agdal. Voces del Atlas. Proyección documental etnográfico.

El Yagur comprende el territorio de pastos para el ganado de los pueblos beréberes del Alto Atlas marroquí, protegido por la regla del Agdal como sistema de gestión de la tribu de los Mesioua.

Un agdal es un sistema de origen berebere que consiste en la reglamentación del acceso a un recurso natural, siendo utilizado prácticamente por todas las tribus beréberes del Alto Atlas y del sur de Marruecos. Este recurso puede ser un bosque, un recurso de forraje para las cabras y las ovejas, o incluso, una tierra de labranza. El agdal se rige por unas fechas concretas de apertura y cierre de un espacio durante un periodo determinado del año. Esto favorece significativamente la conservación de los ecosistemas y la biodiversidad, y por otra parte, la cohesión social en la gestión de los recursos naturales de subsistencia de los pueblos, reforzando así la convivencia y su sentido de grupo entre las tribus, familias o aldeas. Es un principio de igualdad que se mide equitativamente entre todos.

Su base tiene unos claros fundamentos de producción material y económica, pero con una fuerte influencia religiosa, donde el sentido de lo sagrado construye un significado que ordena el territorio de diversas fracciones repartidas en lo valles de la cordillera del Atlas. La mayoría de las distintas comunidades tribales todavía rinden culto a un santo o santón que constituye el referente unificador del grupo humano, al cual, después de la apertura del agdal y por medio de celebraciones rituales, ofrecen animales, vegetales, grano o mantequilla, augurando así la prosperidad y la fecundidad de la comunidad.

El gran patrón del agdal se encuentra representado en la figura del santo Sidi Boujmaa, que ocupa una posición central en la organización económica y social de la tribu de los Messioua. Se encuentra representado en el territorio por su propio mausoleo.

http://www.antropologiavisual.net/2007/agdal-voces-del-atlas/

Dijous, 5 de juny 2008 - 21:30 h. - La Reina d’Àfrica - C/Bolivar 10

Històries de gent

Òscar Viadé i Eva Maria Martínez (1999)

I seqüències de:

• LE CHEVAL D’ORGUEIL, Claude Chabrol (1980)
• LA GALERIE DES MONSTRES, Jacques Catelain (1924)
• MAN’S IMPACT, David Maybury-Lewis (1992)
• DER DREISGROSCHENOPER, G.W. Pabst (1931)
• MAÑANA, José María Nunes (1957)
• ONCE, John Carvey (2007)
• LECTIONEN IN FINSTERNIS, Werner Herzog (1992)
• DELIVERANCE, John Boorman (1972)
• GRANDS SOIRS ET PETITS MATINS, William Klein (1978)
• TABOS UKHODIT V NEBO, Emil Loteanu (1975)

Us explicaré una història. Farà uns deu anys, una estudiant em va convidar a anar a veure una exposició que havien muntat al Centre Civic de Roquetes, a Nou Barris, sobre la manera com els immigrants que van arribar a la dècada dels 50 van autoconstruir el seu barri, amb les seves pròpies mans, aixecant ells mateixos les cases, dotant-se de les infraestructures mínimes, etc. Tota una epopeia. El tema m’interessava i hi vaig anar. La mostra era interensantíssima, fins i tot emocionat, perquè tenies la impressió que tot el que allà hi havia era una gran veritat que no sempre era degudament recordada, sobre tot ara quan es parla del “problema de la immigració”. Però el que em va deixar especialment sorprès era un vídeo que es podia veure en un racó i que era el relat dels propis protagonistes d’aquella gesta, aquelles persones que havien entès què és lluitar pel dret a l’habitatge i, en ple franquisme, van rebre una possibilitat de fer-ho que ara no tenim. Hi havia, a més, un seguit de fotografies i imatges en Súper 8 que tothom interessat en la historia del barraquisme a Barcelona hauria de conèixer. Però, més enllà d’aquesta crònica en primera persona de com neix un barri literalment fet a ma, el que trobaves era una profunda i commovedora reflexió sobre la vida i la vellesa. Se’t posava la pell de gallina. Després vaig descobrir que aquesta magnífica impressió no l’havia tingut sols jo, perquè al cap d’uns mesos TV3 va adquirir els drets i va passar aquell vídeo, purament amateur, a una hora de màxima audiència. A més, va rebre el Premi FAD al millor documental l’any 2000. La cosa es deia Històries de gent, i els seus responsables eren Òscar Viadé i Eva María Martínez . No sé si l’Eva era l’alumna que em va convidar, però sé que treballava al mateix Centre Cívic. L’Òscar crec que tenia alguna cosa a veure amb l’Ateneu Popular de 9 Barris. Però no he trobat cap informació posterior sobre cap dels dos. I no ho entenc. El cas és que he ripejat la còpia que tenia en VHS i m’agradaria compatir-la amb vosaltres. Si algú coneix a algun d’aquests dos xavals, que els convidi. Crec que es mereixen sobradament un homenatge, tant ells com la seva feina. I vosaltres heu de veure aquest documental. En serio.

M’en recordo que quan, per acompanyar el congrés d’antropologia del 2002, vam proposar un cicle a la Filmoteca sobre adaptacions cinematogràfiques d’obres clàssiques de l’antropologia, una de les que vam llistar va ser Le cheval d’orgueil, que va ser una adaptació que, al 1985, Claude Chabrol –un dels grans ferents de la nouvelle vague– va fer d’un dels llibres de la cèlebre col.lecció Terre Humaine: l’obra autobiogràfica del mateix títol de Pierre Jakes Hélias, que descriu la forma de viure dels bretons de principis del segle XX. Chabrol va construir, amb aquests materials, un autèntic film etnogràfic. La peli comença: “Avi, perquè no podem tenir un cavall com aquell?”. “No tenim prous diners, Jakes, però tenim un cavall millor: el cavall de l’orgull”. Maca

No se sap si Tod Browning la va veure abans de fer el seu gran “Freaks”, però costa creure que no l’hagués conegut. Una raresa important: la coproducció franco-espanyola La galerie des monstres, del també actor Jacques Catelain, del 1924. Un apunt per a que estigueu al corrent de l’existència d’una peça exòtica i bellíssima.

Fa poc va morir l’antropòleg David Maybury-Lewis. Va treballar amb els ge i els bororo amazònics i va ser un destacat militant indigenista. A principis del 90 va fer una sèrie televisiva de divulgació de l’antropologia que estava francament bé. Es va dir Millenium, la va passar TVE i no s’ha comercialitzat mai, si més no en espanyol. Crec que es pot comprar en angles en VHS en plan col·leccionista. Com recordatori d’aquest home, m’agradaria que veiéssim un moment del primer episodi de la sèrie, “El impacto del hombre” en la seva versió espanyola. Podria estar bé el moment en el que explica per què es va fer antropòleg i què és el que ha implicat la nostra trobada amb l’altre; com tothom sap, més que trobada ha estat topada, sobre tot per l’altre.

Ja vaig dir-vos que havia penjat a l’emule l’especial que Ken Russell li va dedicar a la Lotte Lenya i el seu marit, el gran Kurt Weill, en el seu programa a la BBC a principis dels 60. Doncs he pensat que estaria bé que miréssim algunes de les interpretacions de l’”Òpera dels tres rals” de Bertolt Brecht, tal i com la va portar al cinema G.W. Pabst. El títol original és Der Dreisgroschenoper, i és del 1931. M’agradaria posar-vos “Macky”, la cançó final, però la que cau fix és la interpretació que la pròpia Lotte fa de la mítica “Jenny la dels pirates”. La peli és en alemany, és clar, però us adjunto la lletra del poema de Brecht.

Un dels directors més integres i respectables que hem tingut i tenim és en José María Nunes. Sempre el fan figurar dins l’Escola de Barcelona, però és una classificació que sempre m’ha semblat arbitrària. Us proposo un dels episodis del seu primer film, Mañana, del 57, amb una història que prefigura el seu meravellós “Noche de vino tinto” i que alguns instal.len com la primera expressió d’aquel moviment. És la història d’una noia a la que li tanquen el metro a les 11 i s’ha d’esperar que el tornin a obrir a les 5 del matí. En el lapse de temps que passa coneix a un desconegut amb el que recorre els carrers del Barri Gòtic de Barcelona. Any 1957, atenció! Una commovedora història d’amor efímer. Excel·lent. A més, crec que la Reina li deu un homenatge a un dels cineastes més honestos i coherents que hem tingut mai al país.

Us poso un trocet d’Once, una pel·lícula quasi d’estrena de John Carvey que la Dolors em va convidar que anès a veure. És una d’aquelles pelis de posar-se una mica tontos. Però, què passa? Tampoc està tan malament que ens hi posem de tant en tant, oi?

Lektionen in Finsternis, és com una mena de documental que Werner Herzog (1992) va rodar sobre la destrucció dels pous de petroli iraquians a la primera guerra del Golf, l’any 91.Te imatges molt bones. No la coneixia. Va ser l’Arantzazu la que m’hi va posar sobre la pista a la darrera sessió de la Reina. Com va per capítols, us proposo mirar un que es diu “Saurier Unterwegs”. Imatges potents amb el “Requiem” de Verdi de fons.

Pel que fa a Deliverance, de John Boorman (1972), la col·locaria sens dubte entre les pel.lícules més interessants de la dècada del 70. Us proposo els deu primers minuts; des de que comença fins el famós duel banjo-guitarra.

Grand Soirs et petits matins es la contribució d’Escopofília a l’evocació-invocació del maig del 68 francès. És el gran documental sobre aquella revolució i el va dirigir William Klein deu anys després. Imatges impressionants. Us proposo també els deu primers minuts.

Per acabar –extres sorpressius a part, és clar– una joieta. Em van parlar d’ella en Joan i la Gisele i el seu títol és Tabos ukhodit v nebo, que significa “Els gitanos també van al cel”. La va dirigir Emil Loteanu el 1975, va tenir un gran èxit als països socialistes i és una mena de musical ambientat entre els gitanos de la Moldàvia de finals del segle XIX. Va ser per mi un descobriment d’aquells que et salven el dia i m’agradaria compartir-lo.

Bé, doncs ens veiem el dijous. Fins aleshores.

Manuel Delgado

Divendres, 23 de maig 2008 - 21:30 h. - La Poderosa - C/Riereta, 18

BCN al Desnudo

Clement Magar, David Rajadiel (26 min. - 2008)

BCN al Desnudo explora la qüestió del cos nuu davant dels seus significats socials d’acceptació o de rebuig. Des de la ciutat de Barcelona, fins a l’aldea del Fonoll a Tarragona, únic poble naturista de l’estat espanyol, analitza la relació de la nuesa amb la natura i les seves visions contraries. Naturisme o nudisme, en principi dos conceptes que semblen confluir segons el seu context cultural i especialment l’entorn social on es manifesta.

El cos, més enllà de una realitat en si mateix, es una construcció sociocultural que conté la preocupació per la salut, la aparença i el benestar corporal. Així, el pensament naturista es genera com una reacció davant l’industrialisme immoral que degrada la especie humana, on la creen cia d’un ordre natural, constitueix la necessitat immediata de tornar a l’harmonia amb el cos nuu com a punt inicial de retorn.

Dijous, 17 d’abril - 21:30h - La Reina d’Àfrica - C/Bolivar, 10

Hem pensat recuperar una vella tradició d’Escopofília, que era la d’organitzar trobades monogràfiques dedicades a un tema. Com s’ha produït un foradet en la programació, m’he permès proposar-ne una dedicada a la religió. Amb dues finalitats: la de veure exemples que havia posat a classe d’Antropologia religiosa, i la de presentar-vos el documental maleït per excel·lència, Rocío, de Fernando Ruiz Vergara, del 1981. La pel·lícula té diversos aspectes ben interessants. El primer, com us deia, la seva pròpia història: documental canyero, denúncia del latifundisme, elogi de la cultura popular i delació del paper de certes famílies poderoses com a còmplices directes de la repressió franquista. Conseqüència: una denúncia penal contra el director que, efectivament, va acabar a la presó. El documental va ser segrestat governativament i sols molt després, a mitjans dels 80, vaig poder pescar-lo en un passi que van fer per televisió. Incomprensiblement, aquest material no està disponible a la xarxa i conec molt poques persones que l’hagin vist. En canvi, creieu-me, és realment fonamental. A més, i aquesta és una altra font d’interès, té molt a veure amb el que va ser l’antropologia a l’anomenada “transició”, amb la seva preocupació per la qüestió de les identitats i per temes concrets com ara la religiositat popular. A destacar la intervenció del nostre col·lega Isidoro Moreno, avui catedràtic d’antropologia a la Universidad de Sevilla i sens dubte un dels mandarins de l’antropologia acadèmica espanyola.

Encara que el dogmatisme d’alguns no vulguin reconèixer-ho, hi ha una intel·lectualitat catòlica de debò interessant. D’un dels seus exemples hem vist algunes proves: Roberto Rossellini. Un altre cas seria el del novel·lista Graham Green, autor de l’obra en la que es basa aquesta pel·lícula de Neil Jordan de la que m’agradaria que veiéssim algun trocet: The End of the Affair (1991). Atenció a la banda sonora de Michael Nyman i a l’impressionant pregària del final. Molt bona.

Si us proposo fer-li un cop d’ull a Marcelino, pan y vino segur que més d’un es pensa que la cosa va de conya i tal. Doncs bé, ho diré de la forma més clara possible: vet aquí una de les pel·lícules més belles que mai s’han fet, una obra mestra d’una bellesa senzillament insultant. El seu responsable, Ladislao Vadja, hagués pogut convertir-se, si hagués triat un altre país on viure, en un autèntic monstre del setè art. És del 1955 i crec que li hauríeu de donar una oportunitat, encara que sigui per demostrar-vos fins quin punt els prejudicis ens poden impedir de vegades gaudir d’autèntiques meravelles com aquesta.

I un moment clàssic d’una pel·lícula clàssica: l’escena del banquet sacríleg a Viridiana, de Luis Buñuel (1961). Pura iconoclàstia surrealista.

Ha classe vaig fer-me un fart d’esmentar-vos The Emerald Forest, de John Boorman (1985). Podríem veure la seqüència de la curació xamànica, que sempre deia que era una il·lustració perfecta per entendre la relació entre màgia i frau.

Fa temps us vaig passar el primer episodi d’una sèrie de TVE-Catalunya que es deia Camaleó, que volia ser una mena de programa de simulacres televisius. La idea era molt bona, i no és per dir-ho, perquè jo era el guionista i a més sortia a cada entrega com una mena de conferenciant, No sé si us en recordeu. Aquest primer episodi era aquell que informava d’un suposat cop d’estat a la Unió Soviètica, que finalment es va produir. Va ser ara farà disset anys, l’abril de l’any 1991. Va ser un superfollon i al final ens van fer fora a tots, incloent-hi el cap de programes de TVE. Per a que us feu una idea, us adjunto un retall de premsa d’aquells dies. El cas, i aquí està la cosa simpàtica, és que quan ens van despatxar com a conseqüència d’aquest primer episodi ja estaven gravats diversos episodis més, episodis que mai van veure la llum. Doncs ara teniu l’excepcional oportunitat de veure un d’aquells episodis de Camaleó que ningú mai no ha vist. En aquest cas es tracta d’una programa religiós, en el que el presentador era una mena se showman espectacular. Però, atenció, no era en plan paròdia o caricatura. Al contrari, tot plegat era absolutament versemblant. O sigui la cosa no anava de passada, ni de programa d’humor. Era un programa realment possible, en un moment en el que el Padre Apeles no s’havia descobert i encara no existien les televisions privades. A més, hi havia un curiós preàmbul i epíleg que segur que us farà gràcia. Segur. El seu tema és que passaria si un dia la humanitat fos devorada per les seves pròpies imatges. Repeteixo: oportunitat única de veure un autèntic incunable televisiu.

Tinc una sèrie de materials que tenen interès i que aniré passant. Es tracta dels documentals que el CCCB va recollir per l’exposició Barcelona ciutat contemporània, que es va fer l’any 1996. Els d’audiovisuals em vam passar un lot de nodos que estan francament bé. Us proposo que mirem un dels diversos nodos especials que es van dedicar al Congrés Eucarístic de Barcelona del 1952. El documental és titula La Eucaristía y la Paz i te interès sobre tot per les imatges de la Barcelona de l’època. Està molt bé.

Espero que l’amic Santi no s’enfadi perquè passem El taxista ful, de Jo Sol (2005). Em sabria greu, perquè no es tracta més que de fer una analogia entre la pressa de consciència política –de la que la pel·lícula mostra un exemple ben proper– i el procés de conversió religiosa. Que consti que és una comparació merament formal, per dir-ho així. Més que res perquè vaig posar el cas del protagonista d’aquesta pel·lícula per parlar a classe de la transformació vital que implica la lucidesa especial que atorga haver descobert algun tipus de certesa viscuda com irrevocable. O sigui que la cosa no va de crítica ni res per l’estil. Ho dic per si les mosques, perquè hi ha gent molt suspicaç i m’hi jugo el que sigui que, segons com, no ho entén d’aquesta manera.

Ja sabeu que el meu tema és l’anticlericalisme i la iconoclàstia. Doncs aquí teniu un exemple de com pot ser d’explícita la convicció que els temples eren un refugi on s’aixoplugaven instàncies monstruoses que calia destruir; a elles i al seu cau que l’església catòlica els hi prestava. Al·lucinareu amb el final de The Valley of Gwangi, de James O’Connelly, una mena de westerm amb dinosaures i final iconoclasta de l’any 1969.

I per acabar, i donat el tema al que dediquem la sessió, una repassada a Jesucristo Superstar, de Norman Jewison (1972), una òpera-rock que igual tenim una mica injustament abandonada.

Val, doncs fins dijous.

Grup de Treball Etnografia dels Espais Públics

Divendres 28 de març de 2008 - 22:00h - La Reina d’Àfrica - C/Bolivar, 10

Radio-grafia de Carabanchel

La Oficina Social d’Antropologia i Presó (2008 - 15 min. - Espanya)

De com un mati, en Lázaro, a través de les fotografies, s’aixeca del seu present, torna al 17 de juliol de 1977 i fa una radiografia de Carabanchel, ja que “prefereix estar cabrejat a tenir una depressió”.

Dijous 21 de febrer de 2008 - 21:30h. - La Reina d’Àfrica - C/Bolivar, 10

Los sonidos invisibles

Anna María Arango, Gregor Vanerian (2007 - 37 min. - Colombia. Alemania)

Los sonidos invisibles exposa la vida musical i les festes patronals del Chocó –una de les regions més pobres i estigmatitzades de Colombia-. Més enllà de visualitzar els problemes ja coneguts d’aquesta regió: la guerra, la misèria i la explotació, aquest documental ens parla de les subtils formes de dominació i resistència per mitja de la música, on la cançó és el mirall de la cultura.

Octavio Panesso (music, compositor i ideòleg) protagonitza aquest documental al llarg de las seves experiències i las dels seus companys, portant-nos a comprendre com la doctrina musical del pare Issac Rodríquez Martínez de les missions claretianes espanyoles, va aportar als musics del Chocó les eines per reivindicar i enfortir la identitat de ser negre i ser un chocoano per mitja de la festa, la música popular i les lletres de les cançons.

Dijous 17 de Gener 2008 - 21:30h. - La Reina d’Àfrica - C/Bolivar, 10

Laboratorio 3. Ocupando el vacio

CSOA. El laboratorio (2007 - 66 min. - Espanya)

Aquest documental recull la historia del Laboratorio, especialment en el seu tercer espai, anomenat Labo 3, un dels seus espais culturals, socials i polítics més polèmics i actius de la ciutat de Madrid.

Al llarg de la seva existència, ha establert un espai de relacions socials al barri de Lavapies, entre joves que reclamen l’accés a un habitatge digne en mig de la especulació urbanística més brutal dels darrers anys a l’estat espanyol, i els veïns d’un barri que senten que la vida cultural torna tenir sentit en una ciutat on la participació ve imposada pels models institucionals.

El Laboratorio ha passat per quatre edificis dels que ha estat desallotjat per tornar a okupar, construint i reconstruint a l’espai real un imaginari simbòlic present a les persones que viuen a Lavapies contra el despotisme immobiliari.

Veure video

Dijous 22 de novembre 2007 - 21:30h. - La Reina d’Àfrica - C/Bolivar, 10

Basant. La festa dels estels

Andres Antebi, José González Morandi (2007 - 60 min. - Espanya. Pakistan)

El Basant (paraula que significa “primavera” en sànscrit) és una festa originària de l’Índia que es celebra sobretot a la ciutat de Lahore i la província del Punjab, i marca l’inici del bon temps.

Aquest dia, la principal activitat és l’enlairament i competició de milers d’estels de paper, que es converteixen en els protagonistes de la festa. Els homes, tant els més menuts com els més adults, es construeixen o compren estels de paper de tots tamanys, colors i formes i els fan volar des dels terrats de les cases en improvisades competicions. Els estels del Basant són guerrers que lluiten pel control d’un tros de cel. L’arma dels estels és el maanjha, el fil que és preparat mitjançant una pasta d’arròs i trossos de vidre que s’hi enganxen per tal de ser utilitzat com a arma per tallar el fil de l’estel més proper. Cada èxit, cada trencament de fil d’un estel enemic, es celebra amb el crit de bo-kata, la dansa Brhanga i amb el so de tambors.

Malgrat l’èxit absolut de participació, la festa no compta amb el beneplàcit de les autoritats religioses islàmiques, que la veuen com una festa pagana originària de països hinduistes. A més a més, la consideren una festa que propaga els valors occidentals. Segons ells una bona prova d’això és el fet que, aprofitant la popularitat de les competicions, moltes grans multinacionals s’han sumat a les celebracions, regalant estels amb publicitat de les seves marques.

Aquest any la festa no pinta tranquil·la, la televisió i la premsa van plenes de notícies sobre els accidents mortals, que com cada any, ocorren durant els dies del Basant: motoristes accidentats amb les restes de fils que queden penjant entre carrer i carrer, ferits per les bales perdudes que es disparen a l’aire per a celebrar haver tallat l’estel veí. Nens que perseguint un estel s’electrocuten o cauen d’una terrassa, talls constants de la llum perquè els fils provoquen avaries en la caòtica estesa elèctric de la ciutat.

Aquests esdeveniments fan que el govern dubti entre prohibir o no la festa. Si la prohibeix faria callar a l’oposició i als seus mitjans afins que l’acusen de no mirar per les víctimes i de no tenir mà dura amb aquells que fabriquen fil il·legal i que celebren la festa amb “risc”, però provocaria un gran descontent i una crisi econòmica greu a la quantitat de gent que viu del negoci que genera la festa.

Què passarà? el govern prohibirà el Basant? desafiarà la gent la prohibició? ha arribat la fi d’una festa centenària?

Veure trailer

Dijous 18 d’octubre 2007 - 21:30h. - La Reina d’Àfrica - C/Bolivar, 10 - Barcelona

AGDAL. VOCES DEL ATLAS

Pablo Domínguez (2007 - 26 min. - Marroc. França. Espanya)

El Yagur comprèn el territori de pastures per al bestiar dels pobles berbers de l’Alt Atles marroquí, protegit per la regla de l’Agdal com a sistema de gestió de la tribu dels Mesioua.Un Agdal és un sistema d’origen berber que consisteix en la reglamentació de l’accés a un recurs natural, utilitzat pràcticament per totes les tribus beréberes de l’Alt Atles i del sud del Marroc. Aquest recurs pot ser un bosc, uns prats de farratge per a les cabres i les ovelles, fins i tot, una terra de conreu. L’Agdal es regeix per unes dates concretes d’obertura i tancament d’un espai durant un període determinat de l’any. Això afavoreix significativament la conservació dels ecosistemes i la biodiversitat, i d’altra banda, la cohesió social en la gestió dels recursos naturals de subsistència dels pobles, reforçant així la convivència i el seu sentit de grup entre les tribus, famílies o llogarrets. És un principi d’igualtat que es mesura equitativament entre tots.

La seva base té uns clars fonaments de producció material i econòmica, però amb una forta influència religiosa, on el sentit del sagrat construeix un significat que ordena el territori de diverses fraccions repartides en les valls de la serralada de l’Atles. La majoria de les diferents comunitats tribals encara reten culte a un “sant” que constitueix el referent d’unió del grup humà, al qual, després de l’obertura de l’Agdal i per mitjà de celebracions rituals, ofereixen animals, vegetals, gra o mantega, augurant així la prosperitat i la fecunditat de la comunitat.

El gran patró de l’Agdal es troba representat a la figura del “sant” Sidi Boujmaa, que ocupa una posició central en l’organització econòmica i social de la tribu dels Mesioua. Es troba representat al territori pel seu propi mausoleu.

Dijous 28 de juny 2007 - 21:30h. - La Reina d’Àfrica - La Reina d’Àfrica

Fanatic Sport

Gaspa Maza. Ramón Parramón (2007 - 35 min. - Espanya)

A l’estat espanyol entre les dècades dels 70 i 80, es va produir un canvi dels model esportiu, relacionat directament amb el desenvolupament i consolidació del estat de benestar. Posteriorment a la transició democràtica, és va passar del esport tradicional dels clubs i les federacions al nou model de “esport per tots”, al desenvolupament dels fitness privat, al esport com a salut i qualitat de vida, la explosió de les curses populars…

La nominació de Barcelona l’any 1982 com a seu del Jocs Olímpics per al 1992, van generar instal·lacions esportives, així com infraestructures viaries, de telecomunicacions, nou serveis… popularitzant durant el període 1980-200 el denominat “modelo Barcelona”, sobre el que van girar gran part de les transformacions urbanístiques de la ciutat. La elaboració al 2002-2003 del Plá Estrategic del Esport portar a un pas més en el reconeixement del esport com element fonamental del desenvolupament urbà. Una nova porta per atreure al turisme per mitja de esdeveniments esportius d’alta competició internacionals. En el context social, l’esport es considerat una bona eina per la construcció i la cohesió social.

Per una altra banda, tot aquest augment d’infraestructures i celebracions esportives han tingut com a resultat alguns canvis d’hàbits, aptituds i costums socials, culminant en la denominació del any 2007 com l’any de l’esport a la Ciutat de Barcelona. En Gaspar Maza i Ramón Parramon és van plantejar una recerca d’algunes d’aquestes circumstancies des de la perspectiva microsociològica, conjugant les seves eines de l’antropologia i l’art visual, per construir un treball audiovisual que mostra com aquesta esfera esportiva és apropiada, reapropiada, rebutjada i contestada pel públic, des de plans molt diferents als polítics i organitzatius en el sentit més tradicional.