Dijous, 17 d’abril - 21:30h - La Reina d’Àfrica - C/Bolivar, 10

Hem pensat recuperar una vella tradició d’Escopofília, que era la d’organitzar trobades monogràfiques dedicades a un tema. Com s’ha produït un foradet en la programació, m’he permès proposar-ne una dedicada a la religió. Amb dues finalitats: la de veure exemples que havia posat a classe d’Antropologia religiosa, i la de presentar-vos el documental maleït per excel·lència, Rocío, de Fernando Ruiz Vergara, del 1981. La pel·lícula té diversos aspectes ben interessants. El primer, com us deia, la seva pròpia història: documental canyero, denúncia del latifundisme, elogi de la cultura popular i delació del paper de certes famílies poderoses com a còmplices directes de la repressió franquista. Conseqüència: una denúncia penal contra el director que, efectivament, va acabar a la presó. El documental va ser segrestat governativament i sols molt després, a mitjans dels 80, vaig poder pescar-lo en un passi que van fer per televisió. Incomprensiblement, aquest material no està disponible a la xarxa i conec molt poques persones que l’hagin vist. En canvi, creieu-me, és realment fonamental. A més, i aquesta és una altra font d’interès, té molt a veure amb el que va ser l’antropologia a l’anomenada “transició”, amb la seva preocupació per la qüestió de les identitats i per temes concrets com ara la religiositat popular. A destacar la intervenció del nostre col·lega Isidoro Moreno, avui catedràtic d’antropologia a la Universidad de Sevilla i sens dubte un dels mandarins de l’antropologia acadèmica espanyola.

Encara que el dogmatisme d’alguns no vulguin reconèixer-ho, hi ha una intel·lectualitat catòlica de debò interessant. D’un dels seus exemples hem vist algunes proves: Roberto Rossellini. Un altre cas seria el del novel·lista Graham Green, autor de l’obra en la que es basa aquesta pel·lícula de Neil Jordan de la que m’agradaria que veiéssim algun trocet: The End of the Affair (1991). Atenció a la banda sonora de Michael Nyman i a l’impressionant pregària del final. Molt bona.

Si us proposo fer-li un cop d’ull a Marcelino, pan y vino segur que més d’un es pensa que la cosa va de conya i tal. Doncs bé, ho diré de la forma més clara possible: vet aquí una de les pel·lícules més belles que mai s’han fet, una obra mestra d’una bellesa senzillament insultant. El seu responsable, Ladislao Vadja, hagués pogut convertir-se, si hagués triat un altre país on viure, en un autèntic monstre del setè art. És del 1955 i crec que li hauríeu de donar una oportunitat, encara que sigui per demostrar-vos fins quin punt els prejudicis ens poden impedir de vegades gaudir d’autèntiques meravelles com aquesta.

I un moment clàssic d’una pel·lícula clàssica: l’escena del banquet sacríleg a Viridiana, de Luis Buñuel (1961). Pura iconoclàstia surrealista.

Ha classe vaig fer-me un fart d’esmentar-vos The Emerald Forest, de John Boorman (1985). Podríem veure la seqüència de la curació xamànica, que sempre deia que era una il·lustració perfecta per entendre la relació entre màgia i frau.

Fa temps us vaig passar el primer episodi d’una sèrie de TVE-Catalunya que es deia Camaleó, que volia ser una mena de programa de simulacres televisius. La idea era molt bona, i no és per dir-ho, perquè jo era el guionista i a més sortia a cada entrega com una mena de conferenciant, No sé si us en recordeu. Aquest primer episodi era aquell que informava d’un suposat cop d’estat a la Unió Soviètica, que finalment es va produir. Va ser ara farà disset anys, l’abril de l’any 1991. Va ser un superfollon i al final ens van fer fora a tots, incloent-hi el cap de programes de TVE. Per a que us feu una idea, us adjunto un retall de premsa d’aquells dies. El cas, i aquí està la cosa simpàtica, és que quan ens van despatxar com a conseqüència d’aquest primer episodi ja estaven gravats diversos episodis més, episodis que mai van veure la llum. Doncs ara teniu l’excepcional oportunitat de veure un d’aquells episodis de Camaleó que ningú mai no ha vist. En aquest cas es tracta d’una programa religiós, en el que el presentador era una mena se showman espectacular. Però, atenció, no era en plan paròdia o caricatura. Al contrari, tot plegat era absolutament versemblant. O sigui la cosa no anava de passada, ni de programa d’humor. Era un programa realment possible, en un moment en el que el Padre Apeles no s’havia descobert i encara no existien les televisions privades. A més, hi havia un curiós preàmbul i epíleg que segur que us farà gràcia. Segur. El seu tema és que passaria si un dia la humanitat fos devorada per les seves pròpies imatges. Repeteixo: oportunitat única de veure un autèntic incunable televisiu.

Tinc una sèrie de materials que tenen interès i que aniré passant. Es tracta dels documentals que el CCCB va recollir per l’exposició Barcelona ciutat contemporània, que es va fer l’any 1996. Els d’audiovisuals em vam passar un lot de nodos que estan francament bé. Us proposo que mirem un dels diversos nodos especials que es van dedicar al Congrés Eucarístic de Barcelona del 1952. El documental és titula La Eucaristía y la Paz i te interès sobre tot per les imatges de la Barcelona de l’època. Està molt bé.

Espero que l’amic Santi no s’enfadi perquè passem El taxista ful, de Jo Sol (2005). Em sabria greu, perquè no es tracta més que de fer una analogia entre la pressa de consciència política –de la que la pel·lícula mostra un exemple ben proper– i el procés de conversió religiosa. Que consti que és una comparació merament formal, per dir-ho així. Més que res perquè vaig posar el cas del protagonista d’aquesta pel·lícula per parlar a classe de la transformació vital que implica la lucidesa especial que atorga haver descobert algun tipus de certesa viscuda com irrevocable. O sigui que la cosa no va de crítica ni res per l’estil. Ho dic per si les mosques, perquè hi ha gent molt suspicaç i m’hi jugo el que sigui que, segons com, no ho entén d’aquesta manera.

Ja sabeu que el meu tema és l’anticlericalisme i la iconoclàstia. Doncs aquí teniu un exemple de com pot ser d’explícita la convicció que els temples eren un refugi on s’aixoplugaven instàncies monstruoses que calia destruir; a elles i al seu cau que l’església catòlica els hi prestava. Al·lucinareu amb el final de The Valley of Gwangi, de James O’Connelly, una mena de westerm amb dinosaures i final iconoclasta de l’any 1969.

I per acabar, i donat el tema al que dediquem la sessió, una repassada a Jesucristo Superstar, de Norman Jewison (1972), una òpera-rock que igual tenim una mica injustament abandonada.

Val, doncs fins dijous.

Grup de Treball Etnografia dels Espais Públics