Dijous, 5 de juny 2008 - 21:30 h. - La Reina d’Àfrica - C/Bolivar 10

Històries de gent

Òscar Viadé i Eva Maria Martínez (1999)

I seqüències de:

• LE CHEVAL D’ORGUEIL, Claude Chabrol (1980)
• LA GALERIE DES MONSTRES, Jacques Catelain (1924)
• MAN’S IMPACT, David Maybury-Lewis (1992)
• DER DREISGROSCHENOPER, G.W. Pabst (1931)
• MAÑANA, José María Nunes (1957)
• ONCE, John Carvey (2007)
• LECTIONEN IN FINSTERNIS, Werner Herzog (1992)
• DELIVERANCE, John Boorman (1972)
• GRANDS SOIRS ET PETITS MATINS, William Klein (1978)
• TABOS UKHODIT V NEBO, Emil Loteanu (1975)

Us explicaré una història. Farà uns deu anys, una estudiant em va convidar a anar a veure una exposició que havien muntat al Centre Civic de Roquetes, a Nou Barris, sobre la manera com els immigrants que van arribar a la dècada dels 50 van autoconstruir el seu barri, amb les seves pròpies mans, aixecant ells mateixos les cases, dotant-se de les infraestructures mínimes, etc. Tota una epopeia. El tema m’interessava i hi vaig anar. La mostra era interensantíssima, fins i tot emocionat, perquè tenies la impressió que tot el que allà hi havia era una gran veritat que no sempre era degudament recordada, sobre tot ara quan es parla del “problema de la immigració”. Però el que em va deixar especialment sorprès era un vídeo que es podia veure en un racó i que era el relat dels propis protagonistes d’aquella gesta, aquelles persones que havien entès què és lluitar pel dret a l’habitatge i, en ple franquisme, van rebre una possibilitat de fer-ho que ara no tenim. Hi havia, a més, un seguit de fotografies i imatges en Súper 8 que tothom interessat en la historia del barraquisme a Barcelona hauria de conèixer. Però, més enllà d’aquesta crònica en primera persona de com neix un barri literalment fet a ma, el que trobaves era una profunda i commovedora reflexió sobre la vida i la vellesa. Se’t posava la pell de gallina. Després vaig descobrir que aquesta magnífica impressió no l’havia tingut sols jo, perquè al cap d’uns mesos TV3 va adquirir els drets i va passar aquell vídeo, purament amateur, a una hora de màxima audiència. A més, va rebre el Premi FAD al millor documental l’any 2000. La cosa es deia Històries de gent, i els seus responsables eren Òscar Viadé i Eva María Martínez . No sé si l’Eva era l’alumna que em va convidar, però sé que treballava al mateix Centre Cívic. L’Òscar crec que tenia alguna cosa a veure amb l’Ateneu Popular de 9 Barris. Però no he trobat cap informació posterior sobre cap dels dos. I no ho entenc. El cas és que he ripejat la còpia que tenia en VHS i m’agradaria compatir-la amb vosaltres. Si algú coneix a algun d’aquests dos xavals, que els convidi. Crec que es mereixen sobradament un homenatge, tant ells com la seva feina. I vosaltres heu de veure aquest documental. En serio.

M’en recordo que quan, per acompanyar el congrés d’antropologia del 2002, vam proposar un cicle a la Filmoteca sobre adaptacions cinematogràfiques d’obres clàssiques de l’antropologia, una de les que vam llistar va ser Le cheval d’orgueil, que va ser una adaptació que, al 1985, Claude Chabrol –un dels grans ferents de la nouvelle vague– va fer d’un dels llibres de la cèlebre col.lecció Terre Humaine: l’obra autobiogràfica del mateix títol de Pierre Jakes Hélias, que descriu la forma de viure dels bretons de principis del segle XX. Chabrol va construir, amb aquests materials, un autèntic film etnogràfic. La peli comença: “Avi, perquè no podem tenir un cavall com aquell?”. “No tenim prous diners, Jakes, però tenim un cavall millor: el cavall de l’orgull”. Maca

No se sap si Tod Browning la va veure abans de fer el seu gran “Freaks”, però costa creure que no l’hagués conegut. Una raresa important: la coproducció franco-espanyola La galerie des monstres, del també actor Jacques Catelain, del 1924. Un apunt per a que estigueu al corrent de l’existència d’una peça exòtica i bellíssima.

Fa poc va morir l’antropòleg David Maybury-Lewis. Va treballar amb els ge i els bororo amazònics i va ser un destacat militant indigenista. A principis del 90 va fer una sèrie televisiva de divulgació de l’antropologia que estava francament bé. Es va dir Millenium, la va passar TVE i no s’ha comercialitzat mai, si més no en espanyol. Crec que es pot comprar en angles en VHS en plan col·leccionista. Com recordatori d’aquest home, m’agradaria que veiéssim un moment del primer episodi de la sèrie, “El impacto del hombre” en la seva versió espanyola. Podria estar bé el moment en el que explica per què es va fer antropòleg i què és el que ha implicat la nostra trobada amb l’altre; com tothom sap, més que trobada ha estat topada, sobre tot per l’altre.

Ja vaig dir-vos que havia penjat a l’emule l’especial que Ken Russell li va dedicar a la Lotte Lenya i el seu marit, el gran Kurt Weill, en el seu programa a la BBC a principis dels 60. Doncs he pensat que estaria bé que miréssim algunes de les interpretacions de l’”Òpera dels tres rals” de Bertolt Brecht, tal i com la va portar al cinema G.W. Pabst. El títol original és Der Dreisgroschenoper, i és del 1931. M’agradaria posar-vos “Macky”, la cançó final, però la que cau fix és la interpretació que la pròpia Lotte fa de la mítica “Jenny la dels pirates”. La peli és en alemany, és clar, però us adjunto la lletra del poema de Brecht.

Un dels directors més integres i respectables que hem tingut i tenim és en José María Nunes. Sempre el fan figurar dins l’Escola de Barcelona, però és una classificació que sempre m’ha semblat arbitrària. Us proposo un dels episodis del seu primer film, Mañana, del 57, amb una història que prefigura el seu meravellós “Noche de vino tinto” i que alguns instal.len com la primera expressió d’aquel moviment. És la història d’una noia a la que li tanquen el metro a les 11 i s’ha d’esperar que el tornin a obrir a les 5 del matí. En el lapse de temps que passa coneix a un desconegut amb el que recorre els carrers del Barri Gòtic de Barcelona. Any 1957, atenció! Una commovedora història d’amor efímer. Excel·lent. A més, crec que la Reina li deu un homenatge a un dels cineastes més honestos i coherents que hem tingut mai al país.

Us poso un trocet d’Once, una pel·lícula quasi d’estrena de John Carvey que la Dolors em va convidar que anès a veure. És una d’aquelles pelis de posar-se una mica tontos. Però, què passa? Tampoc està tan malament que ens hi posem de tant en tant, oi?

Lektionen in Finsternis, és com una mena de documental que Werner Herzog (1992) va rodar sobre la destrucció dels pous de petroli iraquians a la primera guerra del Golf, l’any 91.Te imatges molt bones. No la coneixia. Va ser l’Arantzazu la que m’hi va posar sobre la pista a la darrera sessió de la Reina. Com va per capítols, us proposo mirar un que es diu “Saurier Unterwegs”. Imatges potents amb el “Requiem” de Verdi de fons.

Pel que fa a Deliverance, de John Boorman (1972), la col·locaria sens dubte entre les pel.lícules més interessants de la dècada del 70. Us proposo els deu primers minuts; des de que comença fins el famós duel banjo-guitarra.

Grand Soirs et petits matins es la contribució d’Escopofília a l’evocació-invocació del maig del 68 francès. És el gran documental sobre aquella revolució i el va dirigir William Klein deu anys després. Imatges impressionants. Us proposo també els deu primers minuts.

Per acabar –extres sorpressius a part, és clar– una joieta. Em van parlar d’ella en Joan i la Gisele i el seu títol és Tabos ukhodit v nebo, que significa “Els gitanos també van al cel”. La va dirigir Emil Loteanu el 1975, va tenir un gran èxit als països socialistes i és una mena de musical ambientat entre els gitanos de la Moldàvia de finals del segle XIX. Va ser per mi un descobriment d’aquells que et salven el dia i m’agradaria compartir-lo.

Bé, doncs ens veiem el dijous. Fins aleshores.

Manuel Delgado