Dijous, 5 de juny 2008 - 21:30 h. - La Reina d’Àfrica - C/Bolivar 10

Històries de gent

Òscar Viadé i Eva Maria Martínez (1999)

I seqüències de:

• LE CHEVAL D’ORGUEIL, Claude Chabrol (1980)
• LA GALERIE DES MONSTRES, Jacques Catelain (1924)
• MAN’S IMPACT, David Maybury-Lewis (1992)
• DER DREISGROSCHENOPER, G.W. Pabst (1931)
• MAÑANA, José María Nunes (1957)
• ONCE, John Carvey (2007)
• LECTIONEN IN FINSTERNIS, Werner Herzog (1992)
• DELIVERANCE, John Boorman (1972)
• GRANDS SOIRS ET PETITS MATINS, William Klein (1978)
• TABOS UKHODIT V NEBO, Emil Loteanu (1975)

Us explicaré una història. Farà uns deu anys, una estudiant em va convidar a anar a veure una exposició que havien muntat al Centre Civic de Roquetes, a Nou Barris, sobre la manera com els immigrants que van arribar a la dècada dels 50 van autoconstruir el seu barri, amb les seves pròpies mans, aixecant ells mateixos les cases, dotant-se de les infraestructures mínimes, etc. Tota una epopeia. El tema m’interessava i hi vaig anar. La mostra era interensantíssima, fins i tot emocionat, perquè tenies la impressió que tot el que allà hi havia era una gran veritat que no sempre era degudament recordada, sobre tot ara quan es parla del “problema de la immigració”. Però el que em va deixar especialment sorprès era un vídeo que es podia veure en un racó i que era el relat dels propis protagonistes d’aquella gesta, aquelles persones que havien entès què és lluitar pel dret a l’habitatge i, en ple franquisme, van rebre una possibilitat de fer-ho que ara no tenim. Hi havia, a més, un seguit de fotografies i imatges en Súper 8 que tothom interessat en la historia del barraquisme a Barcelona hauria de conèixer. Però, més enllà d’aquesta crònica en primera persona de com neix un barri literalment fet a ma, el que trobaves era una profunda i commovedora reflexió sobre la vida i la vellesa. Se’t posava la pell de gallina. Després vaig descobrir que aquesta magnífica impressió no l’havia tingut sols jo, perquè al cap d’uns mesos TV3 va adquirir els drets i va passar aquell vídeo, purament amateur, a una hora de màxima audiència. A més, va rebre el Premi FAD al millor documental l’any 2000. La cosa es deia Històries de gent, i els seus responsables eren Òscar Viadé i Eva María Martínez . No sé si l’Eva era l’alumna que em va convidar, però sé que treballava al mateix Centre Cívic. L’Òscar crec que tenia alguna cosa a veure amb l’Ateneu Popular de 9 Barris. Però no he trobat cap informació posterior sobre cap dels dos. I no ho entenc. El cas és que he ripejat la còpia que tenia en VHS i m’agradaria compatir-la amb vosaltres. Si algú coneix a algun d’aquests dos xavals, que els convidi. Crec que es mereixen sobradament un homenatge, tant ells com la seva feina. I vosaltres heu de veure aquest documental. En serio.

M’en recordo que quan, per acompanyar el congrés d’antropologia del 2002, vam proposar un cicle a la Filmoteca sobre adaptacions cinematogràfiques d’obres clàssiques de l’antropologia, una de les que vam llistar va ser Le cheval d’orgueil, que va ser una adaptació que, al 1985, Claude Chabrol –un dels grans ferents de la nouvelle vague– va fer d’un dels llibres de la cèlebre col.lecció Terre Humaine: l’obra autobiogràfica del mateix títol de Pierre Jakes Hélias, que descriu la forma de viure dels bretons de principis del segle XX. Chabrol va construir, amb aquests materials, un autèntic film etnogràfic. La peli comença: “Avi, perquè no podem tenir un cavall com aquell?”. “No tenim prous diners, Jakes, però tenim un cavall millor: el cavall de l’orgull”. Maca

No se sap si Tod Browning la va veure abans de fer el seu gran “Freaks”, però costa creure que no l’hagués conegut. Una raresa important: la coproducció franco-espanyola La galerie des monstres, del també actor Jacques Catelain, del 1924. Un apunt per a que estigueu al corrent de l’existència d’una peça exòtica i bellíssima.

Fa poc va morir l’antropòleg David Maybury-Lewis. Va treballar amb els ge i els bororo amazònics i va ser un destacat militant indigenista. A principis del 90 va fer una sèrie televisiva de divulgació de l’antropologia que estava francament bé. Es va dir Millenium, la va passar TVE i no s’ha comercialitzat mai, si més no en espanyol. Crec que es pot comprar en angles en VHS en plan col·leccionista. Com recordatori d’aquest home, m’agradaria que veiéssim un moment del primer episodi de la sèrie, “El impacto del hombre” en la seva versió espanyola. Podria estar bé el moment en el que explica per què es va fer antropòleg i què és el que ha implicat la nostra trobada amb l’altre; com tothom sap, més que trobada ha estat topada, sobre tot per l’altre.

Ja vaig dir-vos que havia penjat a l’emule l’especial que Ken Russell li va dedicar a la Lotte Lenya i el seu marit, el gran Kurt Weill, en el seu programa a la BBC a principis dels 60. Doncs he pensat que estaria bé que miréssim algunes de les interpretacions de l’”Òpera dels tres rals” de Bertolt Brecht, tal i com la va portar al cinema G.W. Pabst. El títol original és Der Dreisgroschenoper, i és del 1931. M’agradaria posar-vos “Macky”, la cançó final, però la que cau fix és la interpretació que la pròpia Lotte fa de la mítica “Jenny la dels pirates”. La peli és en alemany, és clar, però us adjunto la lletra del poema de Brecht.

Un dels directors més integres i respectables que hem tingut i tenim és en José María Nunes. Sempre el fan figurar dins l’Escola de Barcelona, però és una classificació que sempre m’ha semblat arbitrària. Us proposo un dels episodis del seu primer film, Mañana, del 57, amb una història que prefigura el seu meravellós “Noche de vino tinto” i que alguns instal.len com la primera expressió d’aquel moviment. És la història d’una noia a la que li tanquen el metro a les 11 i s’ha d’esperar que el tornin a obrir a les 5 del matí. En el lapse de temps que passa coneix a un desconegut amb el que recorre els carrers del Barri Gòtic de Barcelona. Any 1957, atenció! Una commovedora història d’amor efímer. Excel·lent. A més, crec que la Reina li deu un homenatge a un dels cineastes més honestos i coherents que hem tingut mai al país.

Us poso un trocet d’Once, una pel·lícula quasi d’estrena de John Carvey que la Dolors em va convidar que anès a veure. És una d’aquelles pelis de posar-se una mica tontos. Però, què passa? Tampoc està tan malament que ens hi posem de tant en tant, oi?

Lektionen in Finsternis, és com una mena de documental que Werner Herzog (1992) va rodar sobre la destrucció dels pous de petroli iraquians a la primera guerra del Golf, l’any 91.Te imatges molt bones. No la coneixia. Va ser l’Arantzazu la que m’hi va posar sobre la pista a la darrera sessió de la Reina. Com va per capítols, us proposo mirar un que es diu “Saurier Unterwegs”. Imatges potents amb el “Requiem” de Verdi de fons.

Pel que fa a Deliverance, de John Boorman (1972), la col·locaria sens dubte entre les pel.lícules més interessants de la dècada del 70. Us proposo els deu primers minuts; des de que comença fins el famós duel banjo-guitarra.

Grand Soirs et petits matins es la contribució d’Escopofília a l’evocació-invocació del maig del 68 francès. És el gran documental sobre aquella revolució i el va dirigir William Klein deu anys després. Imatges impressionants. Us proposo també els deu primers minuts.

Per acabar –extres sorpressius a part, és clar– una joieta. Em van parlar d’ella en Joan i la Gisele i el seu títol és Tabos ukhodit v nebo, que significa “Els gitanos també van al cel”. La va dirigir Emil Loteanu el 1975, va tenir un gran èxit als països socialistes i és una mena de musical ambientat entre els gitanos de la Moldàvia de finals del segle XIX. Va ser per mi un descobriment d’aquells que et salven el dia i m’agradaria compartir-lo.

Bé, doncs ens veiem el dijous. Fins aleshores.

Manuel Delgado

Dijous, 17 d’abril - 21:30h - La Reina d’Àfrica - C/Bolivar, 10

Hem pensat recuperar una vella tradició d’Escopofília, que era la d’organitzar trobades monogràfiques dedicades a un tema. Com s’ha produït un foradet en la programació, m’he permès proposar-ne una dedicada a la religió. Amb dues finalitats: la de veure exemples que havia posat a classe d’Antropologia religiosa, i la de presentar-vos el documental maleït per excel·lència, Rocío, de Fernando Ruiz Vergara, del 1981. La pel·lícula té diversos aspectes ben interessants. El primer, com us deia, la seva pròpia història: documental canyero, denúncia del latifundisme, elogi de la cultura popular i delació del paper de certes famílies poderoses com a còmplices directes de la repressió franquista. Conseqüència: una denúncia penal contra el director que, efectivament, va acabar a la presó. El documental va ser segrestat governativament i sols molt després, a mitjans dels 80, vaig poder pescar-lo en un passi que van fer per televisió. Incomprensiblement, aquest material no està disponible a la xarxa i conec molt poques persones que l’hagin vist. En canvi, creieu-me, és realment fonamental. A més, i aquesta és una altra font d’interès, té molt a veure amb el que va ser l’antropologia a l’anomenada “transició”, amb la seva preocupació per la qüestió de les identitats i per temes concrets com ara la religiositat popular. A destacar la intervenció del nostre col·lega Isidoro Moreno, avui catedràtic d’antropologia a la Universidad de Sevilla i sens dubte un dels mandarins de l’antropologia acadèmica espanyola.

Encara que el dogmatisme d’alguns no vulguin reconèixer-ho, hi ha una intel·lectualitat catòlica de debò interessant. D’un dels seus exemples hem vist algunes proves: Roberto Rossellini. Un altre cas seria el del novel·lista Graham Green, autor de l’obra en la que es basa aquesta pel·lícula de Neil Jordan de la que m’agradaria que veiéssim algun trocet: The End of the Affair (1991). Atenció a la banda sonora de Michael Nyman i a l’impressionant pregària del final. Molt bona.

Si us proposo fer-li un cop d’ull a Marcelino, pan y vino segur que més d’un es pensa que la cosa va de conya i tal. Doncs bé, ho diré de la forma més clara possible: vet aquí una de les pel·lícules més belles que mai s’han fet, una obra mestra d’una bellesa senzillament insultant. El seu responsable, Ladislao Vadja, hagués pogut convertir-se, si hagués triat un altre país on viure, en un autèntic monstre del setè art. És del 1955 i crec que li hauríeu de donar una oportunitat, encara que sigui per demostrar-vos fins quin punt els prejudicis ens poden impedir de vegades gaudir d’autèntiques meravelles com aquesta.

I un moment clàssic d’una pel·lícula clàssica: l’escena del banquet sacríleg a Viridiana, de Luis Buñuel (1961). Pura iconoclàstia surrealista.

Ha classe vaig fer-me un fart d’esmentar-vos The Emerald Forest, de John Boorman (1985). Podríem veure la seqüència de la curació xamànica, que sempre deia que era una il·lustració perfecta per entendre la relació entre màgia i frau.

Fa temps us vaig passar el primer episodi d’una sèrie de TVE-Catalunya que es deia Camaleó, que volia ser una mena de programa de simulacres televisius. La idea era molt bona, i no és per dir-ho, perquè jo era el guionista i a més sortia a cada entrega com una mena de conferenciant, No sé si us en recordeu. Aquest primer episodi era aquell que informava d’un suposat cop d’estat a la Unió Soviètica, que finalment es va produir. Va ser ara farà disset anys, l’abril de l’any 1991. Va ser un superfollon i al final ens van fer fora a tots, incloent-hi el cap de programes de TVE. Per a que us feu una idea, us adjunto un retall de premsa d’aquells dies. El cas, i aquí està la cosa simpàtica, és que quan ens van despatxar com a conseqüència d’aquest primer episodi ja estaven gravats diversos episodis més, episodis que mai van veure la llum. Doncs ara teniu l’excepcional oportunitat de veure un d’aquells episodis de Camaleó que ningú mai no ha vist. En aquest cas es tracta d’una programa religiós, en el que el presentador era una mena se showman espectacular. Però, atenció, no era en plan paròdia o caricatura. Al contrari, tot plegat era absolutament versemblant. O sigui la cosa no anava de passada, ni de programa d’humor. Era un programa realment possible, en un moment en el que el Padre Apeles no s’havia descobert i encara no existien les televisions privades. A més, hi havia un curiós preàmbul i epíleg que segur que us farà gràcia. Segur. El seu tema és que passaria si un dia la humanitat fos devorada per les seves pròpies imatges. Repeteixo: oportunitat única de veure un autèntic incunable televisiu.

Tinc una sèrie de materials que tenen interès i que aniré passant. Es tracta dels documentals que el CCCB va recollir per l’exposició Barcelona ciutat contemporània, que es va fer l’any 1996. Els d’audiovisuals em vam passar un lot de nodos que estan francament bé. Us proposo que mirem un dels diversos nodos especials que es van dedicar al Congrés Eucarístic de Barcelona del 1952. El documental és titula La Eucaristía y la Paz i te interès sobre tot per les imatges de la Barcelona de l’època. Està molt bé.

Espero que l’amic Santi no s’enfadi perquè passem El taxista ful, de Jo Sol (2005). Em sabria greu, perquè no es tracta més que de fer una analogia entre la pressa de consciència política –de la que la pel·lícula mostra un exemple ben proper– i el procés de conversió religiosa. Que consti que és una comparació merament formal, per dir-ho així. Més que res perquè vaig posar el cas del protagonista d’aquesta pel·lícula per parlar a classe de la transformació vital que implica la lucidesa especial que atorga haver descobert algun tipus de certesa viscuda com irrevocable. O sigui que la cosa no va de crítica ni res per l’estil. Ho dic per si les mosques, perquè hi ha gent molt suspicaç i m’hi jugo el que sigui que, segons com, no ho entén d’aquesta manera.

Ja sabeu que el meu tema és l’anticlericalisme i la iconoclàstia. Doncs aquí teniu un exemple de com pot ser d’explícita la convicció que els temples eren un refugi on s’aixoplugaven instàncies monstruoses que calia destruir; a elles i al seu cau que l’església catòlica els hi prestava. Al·lucinareu amb el final de The Valley of Gwangi, de James O’Connelly, una mena de westerm amb dinosaures i final iconoclasta de l’any 1969.

I per acabar, i donat el tema al que dediquem la sessió, una repassada a Jesucristo Superstar, de Norman Jewison (1972), una òpera-rock que igual tenim una mica injustament abandonada.

Val, doncs fins dijous.

Grup de Treball Etnografia dels Espais Públics